Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968). S’inicià com a periodista als
diaris Levante i Avui. Formà part de l’equip d’investigació de la revista
El Temps, publicació de la qual també en fou cap de redacció. Ha estat
també redactor dels diaris El País i El Mundo. Col·laborador habitual de
publicacions especialitzades com L’Illa, Clío o Lletres Valencianes, signa
habitualment a les pàgines de Quadern, publicació cultural de l’edició
valenciana d’El País.. És l'auttor del llibre, "No mos fareu catalans"
editat per L'Esfera dels Llibres al 2006.

Sobre el llibre: "NO MOS FAREU CATALANS"
«Possiblement cap politòleg, historiador o tutti quanti es contrarie si
hom assenyala que el blaverisme -això és, l’anticatalanisme valencià- ha
vingut a ser aproximadament la versió vernacla, contemporània, del vell
moviment reaccionari entre valencians. Fet i fet, a aquest, en línies
generals, se l’ha identificat pel seu fort component xenòfob, per la
radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme
i, no en va, han estat els sectors de la dreta en tot el seu amplíssim
ventall, catolicisme oficial inclòs, els qui inicialment, i encara ara,
instigaren, recolzaren i alimentaren la seua existència política,
mediàtica i sociològica. És, segurament, en aquesta adscripció de caràcter
més general on el blaverisme deixa de ser un fenomen estrictament local,
sovint injustament menystingut des de fora, per passar a ser-ne un de
compartit per tots els europeus. Tot plegat no és nou ni, per descomptat,
exclusiu dels valencians, però sí prou singular com per merèixer certa
atenció. Singular perquè, en la mesura en què és valencià, s’insereix de
ple en l’univers sentimental, històric, polític i cultural dels catalans i
de les seues tensions en el context espanyol. Singular, també, en el
sentit que ha estat motiu d’imitació en altres territoris que comparteixen
aquesta proximitat amb Catalunya com és el cas de les Balears i d’Aragó.»
Francesc Viadel

1. És cridaner que una editorial catalana com L’Esfera dels llibres, tot
just després d’experimentar l’èxit de “Nosaltres Exvalencians”,
s’atrevisca amb el seu llibre. Creu que realment a Catalunya hi ha gent
interessada en estos temes?


Catalunya sempre s’ha mirat amb una certa indiferència les qüestions
valencianes. Fins i tot en això l’anticatalanisme és una absoluta
impostura, una autèntica estupidesa. Vull dir, hom podria pensar des de
València estant que a Barcelona, a Catalunya, no es parla de cap altra
cosa que no siga el problema valencià. Doncs, no. Hi ha bastant ignorància
de tot el que per aquestes contrades es cou, del que passa. A tot estirar
saben alguna cosa de futbol i coneixen un parell de personatges
valencians, fites o tòpics. En canvi ací tot el dia els diaris en parlen
de si els catalans això o allò en relació a València... és una autèntica
recreació mediàtica, una farsa, una mentida que li funciona molt bé a la
dreta en la mesura en que li permet evitar parlar dels problemes dels
valencians... Ara féu una inversió. Imagineu-vos: el ple de l’Ajuntament
de Barcelona manifestant-se en relació a la clàusula Camps del nostre
Estatut; el Conseller en cap protestant per la campanya de Agua para todos
amb l’escenari del Mestalla com a rerafons i així totes les que vulgueu...
ridícul, veritat? Doncs, és el que ens passem el dia fent ací des de fa
trenta anys... Quina pèrdua de temps, déu meu! I no és que no hi hagen
problemes comuns, els tenim des de fa segles. Infraestructures, mercat de
comunicació etc... l’anticatalanisme ho ha enverinat tot fins als mateixos
que el practiquen. Divuit mesos de President duia Camps i divuit visites
al seu homònim de Murcia. Dues, d’amagat, a Maragall. És la idiot-polític
d’un president acomplexat que cada dia es torna més inflexible,
intolerant, allunyat de la realitat del país...

Dit això, l’anticatalanisme si pot interessar als catalans, i el que
practiquen els valencians també o potser més... les vendes diran.



2. Quin típus de treball de recerca requerix escriure un llibre com el que
ara ens presenta?

Ha estat un treball difícil en molts sentits. Bàsicament per que el
conflicte continua obert, cal més perspectiva. Hi ha molta recerca
bibliogràfica, d’hemeroteca, també bastants entrevistes tot i que aquestes
poden quedar amagades darrere el text per molts i diversos motius.
Finalment he recuperat molta informació recollida i viscuda per mi mateix
durant els darrers anys. M’agradaria que fora una incitació per als
historiadors. Un motiu per a que es produís una reflexió.




3. El llibre arriba molt temps després de “La pesta blava” de Vicent
Bello, escrit quan la Batalla de València encara era alguna cosa més que
un record. Ara, suposem, es disposa d’una major perspectiva. “No mos fareu
catalans” corregix, confirma o completa aquella visió de “feixisme local”
proposada a finals dels 80?

El llibre de Bello és bàsic i la seua tesi no s’ha desplaçat gens a la
vista de com han anat les coses. L’acabament de la Batalla de València
només ha estat una il•lusió dels demòcrates, una necessitat que naix
segurament de la impotència i del cansament davant la permanent
manipulació i irracionalitat. La batalla de València no s’acabarà fins que
un president de la Generalitat valenciana de dretes, puga assumir
públicament que valencià i català són la mateixa cosa sense que passe res,
fins que la nostra societat assumesca unes quotes de cultura política i de
tolerància acceptables. La dreta valenciana té molta presa, sempre l’ha
tingut, de dir que això s’havia acabat. Han entronitzat i obligat tothom a
admetre-ho sense més a personatges com Abril Martorell o Broseta mentre
proscrivien públicament i anatemitzaven Fuster, Estellés, Valor o Ventura.
Persegueixen des de la indiferència l’escola en valencià, dimonitzen els
que no tenen la mateixa visió del país que tenen ells. És com viure en un
estat de semi-tolerància o semi-persecució previ al confinament. Volen
dominar la memòria, dominar-ho tot.




4. No pocs dels qui es dediquen a analitzar la nostra història més recent
coincidixen en assenyalar el “blasquisme” com el més clar precursor de
l’anticatalanisme a terres valencianes. Ës tan nítid el paral•lelisme?

El blasquisme era una altra cosa. Investigadors com Ramir Reig han fet un
treball magnífic, excel•lent i inigualable que en un altra societat
haguera merescut tots els reconeixements. L’anticatalanisme nostre es va
limitar a deformar maldestrament i amb prou mal gust algunes de les idees
del blasquisme, les més epidèrmiques, les va adulterar en profit propi.
Vos pose un exemple ben gràfic. Uns senyors que es passen el dia fent vots
d’encesa devoció a la Mare de Déu dels Desemparats com feia Lizondo o
Carrau o Badía, tenen molt poc a veure amb Blasco que bastonejava els
catòlics practicants a la mínima ocasió, i això no és una metàfora. Blasco
amb tots els defectes fou un home d’idees avançades i revolucionàries en
molts sentits, res a veure amb les versions indigenistes transmeses pel
franquisme local. L’escriptor no hauria suportat els poemes religiosos de
Casp, els tedeums per la salvació del Regne de Valencia –republicà com
era- ni les genuflexions polítiques a la burgesia reaccionària.




5. Per què creu què, en un moment donat, alguns sectors del valencianisme
tradicional, (clarament partidaris de la unitat lingüística) , encapçalats
per Casp i Adlert, acaben per adobar culturalment el moviment
anticatalanista?

L’enveja i l’afany de protagonisme, el conservadorisme extrem, sobretot
d’Adlert, els va abocar a aquell camí sense sentit. Foren utilitzats per
l’extrema dreta, per la dreta i per tothom que jugués a la contra de
l’autonomisme democràtic i es van deixar per que fins i tot al seu voltant
es congregaven multituds. Sense l’anticatalanisme no haurien sigut res.
Trobe que s’ha magnificat la seua importància com a homes públics i de
cultura, com si servaren algun secret o veritat oculta que no acabem de
comprendre. No hi havia res darrere llevat de molta bilis. Casp encara va
escriure unes desenes de poemes decents, però, quina importància real té
l’obra intel•lectual d’Adlert?.




--Continua--

__________________

Paskalis i Klander no esperen al Papa (i Edison tampoc). A mi m'és igual.

6. Es parla sovint que este moviment és una qüestió localitzada en la
Ciutat de València i el seu entorn més immediat. No obstant UV va arribar
a tindre resultats electorals significatius en altres zones del país.
Estem davant un tòpic o potser és una simplificació de la realitat?

L’anticatalanisme valencià està escampat per tot arreu del país, de forma
molt desigual si es vol. Amb tot, ningú a Carcaixent o Gandia comet la
bestiesa de confondre la Muixeranga d’Algemesí amb els castellers de
Valls, o un accent valencià de la Marina amb el d’un senyor de Lleida. A
València ciutat sí i, naturalment, els confosos sempre cauen de la mateixa
banda... per definició la immensa majoria d’anticatalanistes de la ciutat
s’odien a si mateix sense saber-ho, ignoren la seua llengua, el seu país,
la seua gent... això genera una enorme impotència, insatisfacció i ràbia
als que voldríem una societat reconciliada amb si mateixa, millor. A
Russafa he vist arrencar cartells de la Muixeranga per que es pensaven que
era d’alguna colla castellera... no imagine una actitud xenofòba com
aquesta a Sòria, Berlin, Sevilla o Barcelona mateixa. Hem d’aturar això.



7. Pel que fa a identificar “dreta valenciana” amb “blaverisme”... és
quelcom bidireccional i exacte?

Entre les persones d’esquerres hi poden haver algunes actituds, no dic que
no, però solen ser minoritàries. Cal tenir en compte que la intolerància o
les posicions reaccionàries no són només patrimoni d’una sola ideologia.
Però, sens dubte, la dreta valenciana ha fet de l’anticatalanisme una
autèntica professió. És vergonyós. Pensem que és com si el CDU alemany
tirarà mà de la ideologia nacional-socialista per a blindar un discurs
propi contra un presumpte nacionalisme francès agressiu o contra el perill
d’una imminent reviscolada del comunisme més radical a la part oriental.
¿Com es pot construir el imaginari d’un país a partir d’una teoria que pot
arribar a dir que el catalanisme és un virus o comparar la universitat amb
un càncer? ¿Com pot la dreta valenciana ignorar que a Joan Fuster o
Guarner l’intentaren assassinar en nom de les idees que ara ells defensen
des de les institucions valencianes i amb els diners de tots? ¿Com poden
presentar, amb tots els meus respectes, la música del Titi o Conxa Piquer
com a mostra de la producció cultural valenciana i alhora ignorar o
proscriure Ovidi, Raimon o tantíssims altres? Els plantejaments són d’una
misèria intel•lectual vergonyosa. Una altra cura tenen amb els negocis o
amb el “manejo” dels diners públics.

L’anticatalanisme ha estat la gran victòria de la dreta valenciana en
termes de rentabilitat política però un fracàs de la societat civil.
L’anticatalanisme fa fredat. Si els diaris, si els nostres polítics, cada
dia en compte de parlar malament dels catalans, agressivament, ho feren
dels àrabs, dels jueus o dels llatinoamericans potser ens prendríem el
tema més seriosament. Malauradament, ens hem acostumat a la insidia, al
insult i a la xenofòbia. Forma part del nostre entorn polític però és un
drama


8. De l’heterogeni moviment que ens ocupa, han sorgit alguns grups que
participaren del “valencianisme de conciliació” durant els 90 i que
arribaren a convergir en alguns casos, i a intentar-ho en altres, amb
grups de tradició fusteriana. Sobre uns i altres ha caigut l’acusació de
“neoblavers” proposada per alguns sectors més ortodoxos del nacionalisme.
Fa justícia el terme o n’és un excés de zel?

Aquest embolic o aquestes definicions, etiquetes, no m’han interessat mai
massa, tot i que valore molt qualsevol esforç civil destinat a millorar
les nostres condicions com a poble. Però el problema dels valencians és
molt més complexe o important que la disputa identitària. És un problema
de llibertats civils, de tolerància, de cultura política. Tenim unes
classes rectores amb una visió del món reaccionària que no admet el més
mínim canvi. Dominen la societat amb els seus recursos, els nostres també,
i el seu pensament és l’hegemònic. A aquests els importa poc que el
catalanista o el blaver tinguen un matís o un altre, el que no volen és
que el castellà perda la seua hegemonia social o que, i permeteu-me la
ironia, no es planten més falles que les que ells vullguen.

A Julio de España, Zaplana o Camps, els importa un rave que un grapat de
valencians hagen decidit que al català ara li direm bacavés en favor de la
concòrdia o que en segons quines tertúlies s’evitarà anomenar segons
quines definicions semàntiques del país per no renyir i estimar-nos i
cohesionar-nos tots més. Ells ja fa temps que han escollit i, fins i tot,
saben que el valencià no vé del iber o que un dia va existir la Corona
d’Aragó i no sé quantes coses més... Vivim tant sotmesos que els senyors
accionistes del València CF amb col•laboració de Barberà i Camps poden fer
el major dels negocis a costa del patrimoni públic sense por a ser
assenyalats pel carrer. Qui va contra el Valencià és un catalanista i
prou... però, com definiríem els qui prosperen amb els diners que no són
seus? Els anticatalanistes, els de vocació i els de professió també,
obliden que hi ha un patriotisme consistent a millorar les condicions de
vida del teu propi poble, administrar honradament els diners de tots,
garantir una sanitat i una educació pública en condicions, no enganyar al
teu poble... aquest patriotisme no els interessa, els fa nosa



9. A un dels capitols, relata l’estratègia del PP per fagocitar UV. Com
s’explica que Zaplana assumisca aparentment l’ideari dels secessionistes i
a l’hora done lloc a la creació de l’AVL, fent efectiu el compromís del PP
amb CiU per garantir la unitat lingüística? No era un doble joc arriscat?

Zaplana és un estratega, un polític que es sap totes les enganyifes. Ell
com ningú detectà que això del conflicte lingüístic era relativament fàcil
d’arreglar, que no tenia res d’esotèric. Uns necessitaven notorietat
pública i social després d’estar durant anys proscrits, frustrats. Un
altres un sou digne que compensàs la manca d’ofici i de benefici. D’altra
banda, l’esquerra necessitava que la llengua fos foragitada de l’agenda
política, però també ho necessitava la dreta, calia desnodrir rivals com
el d’UV. També hi havia, és clar, per part de molts, bona voluntat i molta
esperança en tancar un conflicte absurd. Ben mirat, finalment, la jugada
no li va eixir malament del tot a Zaplana i, fins i tot, els propis
secessionistes es reconeixien vençuts i acabats amb la creació de l’AVL.

Però Camps i Pons ho han engegat tot a rodar, per la seua inseguretat
política, ceguesa, menyspreu pel país, obsessió per retenir el poder.
Atiant l’anticatalanisme estan conduint al país a un autèntic drama.
Potser de moment aconsegueixen d’imposar la seua idea maniquea dels
valencians bons i dels dolents a base de manipular i mantenir
desinformada a la societat, però això acabarà comportant conseqüències
molt nefastes, probablement una radicalització generalitzada de la
societat. En seran els responsables històrics



10. El subtítol ens parla d’una “Història inacabada”. Hi veu en l’horitzó
un possible punt i final?

El blaverisme no s’acabarà mentre li reporte vots a la dreta, mentre
continuem éssent un poble, en termes generals, ignorant i panxacontent,
sense projecte propi

__________________

Paskalis i Klander no esperen al Papa (i Edison tampoc). A mi m'és igual.